En lescenari de devastació política i cultural que era la República Federal Alemanya de postguerra, la dUlrike Meinhof va ser una de les veus més interessants de lesquerra. Amb la socialdemocràcia integrada en el bellicisme atlantista i un Partit Comunista en la illegalitat, la seva va ser una de les plomes més incisives en la denúncia dels límits del procés de desnazificació i dels tics autoritaris de la democràcia parlamentària de baixa intensitat imposada pels aliats occidentals vencedors de la guerra mundial. Amb una llarga trajectòria al moviment estudiantil, a lesquerra comunista, a la important revista Konkret i a loposició extraparlamentària, levolució política de Meinhof i el seu dramàtic final simbolitza la desesperada situació de lesquerra política i social en el context de la guerra freda en un dels països centrals de limperialisme occidental. No sense inquietud, els lectors i les lectores podran constatar la vigència encara avui de moltes denúncies de Meinhof, com ara la magnificació política i mediàtica de les formes de contestació dels moviments socials contra la collaboració governamental amb operacions militars dextermini massiu.Jutta Ditfurth ha bastit una biografia monumental on lexposició del context històric i la descripció minuciosa de les circumstàncies vitals del personatge simbriquen amb un retrat psicològic penetrant i una recreació dels fets tan ben assolida narrativament que en resulta un relat que fa justícia a una vida novellesca com la de Meinhof i serveix de contrapunt als diversos libels engendrats pels plumífers de lRFA.ö A lEuropa occidental, algunes democràcies són castells de cartes. Si sen vol fer ús, sensorren. Ulrike Meinhof (1967)