La dificultat venia de la pròpia ofuscació. L’ofuscació no era altre cosa que una vanitat encoberta, una exigència equivocada, uns anhels de realització d’un “jo” que esdevenia com una constant obsessiva. Un “jo” que, en el pas del temps, es desdibuixava, es diluïa dins un bosc d’ombres creixents i amenaçadores. Patiria aquest “jo” una atrofia progressiva, definitiva? S’afebliria fins esdevenir un no res..,com espurnes de pols sense substància? La decadència d’una vida mal portada seria finalment la seva realitat? Tots aquests pensaments, aquestes reflexions que tot d’una semblaven acurades, en d’altres moments fruits d’estranyes pulsions indesxifrables, invadien la ment d’en Marc i el submergien en una mena d’angoixa caòtica. Per què no acceptar definitivament, els mals, les desgracies que ell creia que venien del món exterior? Per què no intentar canviar allò que únicament era possible: el seu món interior; la frontera, aquesta línia enigmàtica,invisible, entre els dos mons. Tenia prou clar, però, on començava i com era el seu món interior? No, en realitat no. El deterioro de la seva voluntat l’havia conduït a aquella confusió. Fantasmes amenaçadors caminaven i omplien l’aire movent-se en un ritme somort i sota uns sons profunds, greus i estranys. Sentiments barrejats i contradictoris anaven dia a dia en augment i ja s’alimentava d’ells com si aquell malestar fos alguna cosa de natural, un hàbit del qual no podria escapar. Era tal vegada una autocomplaença soterrània? Masoquisme sublimat? Massa preguntes? Massa dubtes?