El retorn de la religió ha assolit, els darrers anys, una dimensió espectacular, fins i tot inquietant. Retorn de l’espiritualitat? Cap problema, ens n’hauríem de congratular. Retorn a la fe? Res que objectar. El problema és el dogmatisme que, sovint, acaba esdevenint obscurantisme, integrisme i fanatisme. Tot i això, no es tracta pas de combatre la religió, ja que això suposaria equivocar-se d’adversari. Es tracta de reivindicar la tolerància, la laïcitat, la llibertat de creure-hi o no.Per a l’autor de La felicidad, desesperadamente, l’essencial, pel que fa a l’espiritualitat, es resumeix en tres preguntes: Podem prescindir de la religió? Existeix Déu? En què consisteix l’espiritualitat dels ateus?Comte-Sponville ens explica que el que de debò importa no és Déu, ni la religió, sinó la vida espiritual. Que el que és fonamental no és pas la fe en una cosa de la qual desconeixem l’existència, sinó la fidelitat, que és el que resta de la fe quan s’ha perdut. També ens diu que el fet que una persona es declari atea no significa pas que no tingui vida espiritual: podem prescindir de la religió, si així ho volem, però no de la fidelitat a l’humanisme ni de l’amor cap als nostres semblants. Perquè és l’amor, no pas l’esperança, el que ens fa viure; és la veritat, no pas la fe, la que ens allibera.