Des dels anys setanta del segle XX, la creacio i el pensament —especialment el vinculat als estudis feministes— han provat de copsar la corporalitat i la sexualitat en els textos literaris. Invertint l’objecte d’analisi i dialogant amb les obres de Jacques Derrida i Helene Cixous, aquest assaig indaga de quina manera, en la dansa, els cossos queden travessats per una escriptura —la coreografia— que flexiona la seva diferencia sexual. L’autor se centra en l’obra de la ballarina modernista Loe Fuller, que desconstrueix les nocions de presencia, unicitat i veritat en que es fonamenta el regim identitari modernista i, mitjançant l’us del vestuari i d’elements luminics i escenografics, es fusiona amb l’espai i aconsegueix que es confonguin natura i tecnica, llum i materia. A diferencia d’altres ballarines de l’epoca mes conegudes, com Isadora Duncan o Ruth Saint Denis, Fuller posa en marxa una escriptura coreografica que trastoca la definicio dels cossos de les dones, questiona l’essencialisme majoritari en l’escena moderna i ofereix un model coreopolitic de lectura i d’escriptura valid tambe per a la dansa d’avui dia.