una vídua blanca somia kabul perquè no pot deixar de pensar en el seu xicot, mort a la guerra de l`afganistan. una periodista del nord d`itàlia dóna per fet que totes les víctimes de la camorra són delinqüents, i no s`adona que ella podria ser la següent. la ràbia per la incomprensió i el record com a única via de sortida basteixen l`ànima d`aquests dos relats del celebrat autor de gomorra. si en aquell llibre esfereïdor vam saber les xifres, les inimaginables dimensions de la gran delinqüència organitzada a itàlia i a l`exterior, aquí ens trobem davant del drama personal de la mateixa guerra. «hi ha llocs on néixer comporta ser culpable. tant se val quina voluntat t`hagi guiat, o quina mena de vida hagis dut. allò que compta és on has nascut, què diu el teu carnet d`identitat. aquell lloc només el saben els que hi viuen, perquè els culpables es reconeixen mútuament. tothom culpable, tothom absolt. els de fora, en canvi, ho ignoren».